Vicent Gabarda: Els afusellaments al País Valencià (1936-1956), Col·lecció: Memòria i Història del Franquisme, Universitat de València, València, 2007.
A partir de l'anàlisi detallat de la secció de defuncions del Registre Civil podem conèixer amb exhaustivitat a quantes persones va afectar la repressió franquista fins a les últimes consequències: l'afusellament davant d'un pelotó d'execució. Les víctimes han sigut clasificades per grups d'edat, per professions i segons l'estat civil i, quan ha sigut possible, s'ha averiguat la procedència geogràfica. Totes aquestes xifres, esgarrifoses, han estat, tanmateix, identificades amb els seus noms propis, en un exercici per a restituir la memòria de la represió i per a dotar de cara i ulls aquells morts, molts dels quals habien sigut «oblidats» a la força durant tants anys de dictadura. Malgrat es centra en el cas de les execucions, el llibre aporta una gran quantitat de casos singularitzats de víctimes de la repressió que moriren en les cel·les d'una presó o «executades» per les forces d'ordre públic, a la mateixa vegada que reviu el clima en el qual es produieren les morts, amb un análisi de les lleis repressores del règime i de la situació social en que s'aplicaren. Un treball que pretén traure a la llum, identificar, a les víctimes de la dictadura franquista que reponen en els cementeris i que consten en els registres civils del País Valencià.
Partiendo del análisis detallado de la sección de defunciones del Registro Civil podemos conocer con exhaustividad a cuántas personas afectó la represión franquista hasta las últimas consecuencias: el fusilamiento ante un pelotón de ejecución. Las víctimas han sido clasificadas por grupos de edad, por profesiones y según el estado civil y, cuando ha sido posible, se ha averiguado la procedencia geográfica. Todas estas cifras, escalofriantes, han estado, sin embargo, identificadas con sus nombres propios, en un ejercicio para restituir la memoria de la represión y para dotar de cara y ojos aquellos muertos, muchos de los cuales habían sido «olvidados» a la fuerza durante tantos años de dictadura. Aunque se centra en el caso de las ejecuciones, el libro aporta una gran cantidad de casos singularizados de víctimas de la represión que murieron en las celdas de una prisión o «ejecutadas» por las fuerzas de orden público, a la vez que revive el clima en que se produjeron las muertes, con un análisis de las leyes represoras del régimen y de la situación social en que se aplicaron. Un trabajo que pretende sacar a la luz, identificar, a las víctimas de la dictadura franquista que reponen en los cementerios y que constan en los registros civiles del País Valencià.
SIco Fons: "Mirades intenses i fredes com el metall", en No em diga això, La Xara Edicions, Simat de la Valldigna, 2015.
Les persones s’ho repetien unes a altres, com si la contínua reiteració fera que les seues paraules adquiriren més força, més versemblança. La guerra havia finalitzat.
Tant de temps esperant-ho, i ara que per fi havia arribat el moment tan desitjat, ningú no se n’alegrava ni ho celebrava com a bona notícia.
Sí, la guerra s’havia acabat. I què? Tal volta ja era massa tard per a alegrar-se de res. Tant de dolor, tant de patiment, tants morts... per a què? Quin sentit tenia tot allò?
Sí, la guerra s’havia acabat, però ara tothom temia la reacció d’aquell exèrcit vencedor que es passejava pertot arreu amb la insolència del qui se sap guanyador.
Què passaria ara? Els que a les primeries de la guerra havien fugit, ara sortien dels seus amagatalls ufanosos i farcits de ràbia. Demanaven, exigien sang; només la sang humana faria callar la seua enorme set de venjança. Ara era la seua.
Havia arribat l’estiu i per fi el sol escalfava amb força. Però no era un sol càlid i plaent com el que s’espera després d’un llarg i fred hivern (un hivern de tres anys!); era més aviat un sol ferotge i prepotent que semblava voler cremar i abrusar el país sencer. La seua lluminària era brutal i aclaparadora.
Aquell dia ja hi feia calor, malgrat ser tot just l’alba. La ciutat es desemperesia amb mandra i els gossos i els xiquets ja competien pels carrers per veure de trobar-hi la seua ració diària de menjar.
L’ajuntament de la ciutat s’havia convertit, provisionalment, en caserna militar i dos soldats en guardaven la porta amb els seus fusells carregats.
Just al costat de la portalada hi havia una dona d’uns 35 anys amb dos xiquets agafats de la mà. La dona semblava esperar algú i els seus ulls, d’un color blau intens i metàl·lic, eren com dues llanternes silencioses i hermètiques.
Agafada de la seua mà portava la seua filla d’uns onze anys. Tenia els cabells exageradament rossos i uns ulls –còpia idèntica dels de la mare– que s’obrien desmesuradament com si intentés absorbir el món amb ells. A la mà esquerra de la xiqueta hi havia agarrat el seu germanet d’uns 9 anys. Els mateixos ulls, però amb un caire més trist i tímid, gairebé temorenc.
De sobte va sortir de dins de l’edifici un caporal alt i amb la pell bronzejada. Va buscar al seu voltant i en descobrir els que esperaven els hi va dir:
-Dona, acoste’s.
La dona s’hi va atansar sense amollar els seus fills.
-Ha d’entrar dins i preguntar pel sergent Ochoa. És el que s’encarrega d’eixes coses.
Entraren tots tres a l’ajuntament i començaren a buscar-hi. L’ambient semblava inquietant. Un món masculí d’uniformes i veus grosses.
La dona i els seus fills començaren a pujar les escales que pareixien principals. Un grup d’oficials baixava per les mateixes escales. Els seus uniformes de color caqui estaven bruts i marcits; només les seues botes conservaven encara la lluïssor dels objectes novells.
La dona hagué de fugir a un racó de l’escala per no ser atropellada per l’apressada seguretat dels oficials. L’últim d’ells, però, s’arraulí en veure els infants i pessigà lleument la galta rosada de la xiqueta rossa com el sol.
-Hola, pequeños. ¿Qué haceis por aquí?
La xiqueta no es va poder estar d’enganxar-se instintivament al cos protector de sa mare.
L’oficial esguardà la mare amb curiositat.
-¿Buscas a alguien, mujer?
-El sergent Ochoa? –digué la dona.
-Ah, sí. Lo encontrarás arriba en la primera planta. Es la puerta del fondo.
La dona el va mirar estranyada com si no acabés d’entendre les paraules de l’oficial i va seguir pujant les escales sense dir res més.
En arribar al lloc indicat trucaren la porta. Una veu els donà permís per a entrar-hi.
El sergent Ochoa mirava amb displicència un fardell de fulls arrugats.
-Es pot passar? –demanà la
dona.
-¿Qué quieres, mujer? –digué el sotsoficial fent una breu llambregada sobre els nouvinguts– ¿No sabes hablar como las personas?
La dona va mirar l’home amb perplexitat sense saber què dir.
-Venga, habla –etzibà el sergent Ochoa.
La seua veu no sonava amb ira ni enuig; només sonava amb una certa indolència plena de fastig.
-Busco mi marido... quiero... mmm... és que jo no he anat mai a escola. No sé parlar tan bé com vostés.
-Venga, venga –tallà el sergent condescendent–. Habla despacio que te entenderé.
-Vostés tenen tancat el meu marit ací amb pena de mort. Però he pogut saber que li ha vingut el perdó de València, de Capitania General. Ho sé ben cert. M’ho han dit els de l’Ajuntament del meu poble. Ací li porte el paper que m’hi han donat.
La dona allargà un full plegat envers el sergent i aquest, el mirà durant uns instants amb apatia. Per fi es decidí a agafar-lo.
L’home llegí el paper i després escorcollà el fardell de fulls que tenia damunt de la taula. Actuava amb una lentitud deliberada, com si tingués por que un moviment excessivament ràpid malmetera les seues articulacions. Després es gratà la barba mal afaitada, es tocà el nas amb el dit menovell i finalment va fer una cara que recordava vagament l’acte de meditar. Digué per fi:
-No debes olvidar que tu marido es un rojo, y por eso lo tenemos aquí.
-El meu home no ha fet mai mal a ningú. No té cap delicte de sang.
-Sí, seguro. Eso dicen todos.
El sergent va observar uns moments la finestra de l’habitació i va fer cara d’haver-se perdut per algun remot racó de la seua ment.
La dona i els seus fills romangueren tota l’estona mirant, impertèrrits, el sotsoficial. Aquest, de sobte, semblà sentir-se incòmode davant de la intensitat d’aquells tres parells d’ulls blaus i metàl·lics i tornà a la realitat.
-Pascual, se llama tu marido ¿eh? Yo tengo un tío que se llama Pascual, también.
El silenci tornà a l’habitació.
-No volen amollar-lo? –preguntà de colp i volta la dona. Ara la seua mirada semblava haver adquirit el poder de foradar les coses.
-Bién, habeis llegado tarde – explicà el sergent alçant-se de la cadira–. A tu marido lo ejecutaron ayer. Mala suerte.
El sergent es dirigí cap a la finestra i començà a contemplar el carrer. La gent hi caminava sense presses. Era l’hora d’anar a missa. Tornà a mirar la dona i digué ara:
-Lo han fusilado con once hombres más. Al menos no estaba solo.
Els tres parells d’ulls seguien esguardant-lo amb intensitat. L’home començà a sentir calor.
-No te quejes, mujer. Al menos vosotros sois jóvenes y estais sanos...
La dona continuava mirant-lo amb uns ulls que ara estaven lluents i, tanmateix, semblaven durs com l’acer.
-Venga, que tengo trabajo –afegí el sergent sense aconseguir mantenir la mirada en els ulls d’aquella dona–. Aquí ya no teneis nada que hacer.
-L’han mort? –preguntà ella.
-Sí.
-No em diga això –va dir la dona.
Ho va dir mirant la cadira buida, com si encara estigués ocupada pel sergent.
-Id al cementerio –va dir ell sense deixar de mirar el carrer–. Los han fusilado allí.
-No em diga això –va repetir ella com si pensés en veu alta.
El sergent va emetre un soroll semblant a un grunyit i va tornar a la seua cadira.
La dona agafà el pom de la porta i l’obrí. El sergent, com per a acomiadar-se, va dir encara:
-Ya te haran llegar sus cosas.
Ella el va mirar amb estranyesa com si l’acabara de veure per primera vegada i va dir a sota veu:
-Quines coses, si no tenia res?
Va tancar la porta amb suavitat i sortiren de l’edifici.
Al carrer, la gent anava mudada cap a una església pròxima. La xicalla hi demanava almoina i els gossos lladraven als vianants. Decididament, aquell dia faria calor.
La guerra s’havia acabat, però aquell dia faria una intensa i terrible calor.
Al meu avi Pasqual Fons, assassinat per les tropes franquistes l’any 39.
A la meua àvia Assumpció Gimeno, assassinada en vida per a sempre.
Antonio Calzado i Bernat Martí: Revolució i Guerra a Gandia, La Xara Edicions, Simat de la Valldigna, 2017.
El llibre Revolució i Guerra a Gandia (1936-1939), d'Antonio Calzado i Bernat Martí. aporta noves revelacions sobre un episodi tèrbol de la nostra història contemporània: les destruccions ocasionades en la Col·legiata de Gandia durant els primers mesos de la Guerra Civil. Els autors, després d'un minuciós estudi, arriben a la conclusió que va ser la Comissió de Foment i Iniciatives la que, enmig del clima anticlerical de les masses, va ordenar la demolició de la Seu, però que esta es va paralitzar posteriorment quan ja s'havia enderrocat l’absis del temple. Això contrasta amb la tesi que la destrucció va ser conseqüència de l’incendi del 2 d'agost de 1936, o una segona hipòtesi, més còmoda per als partidaris de la República, que apunta que el bombardeig de febrer de 1937 fou el causant de la destrossa. La tesi dominant durant el franquisme és la que culpa a una ordre directa del Comité Executiu Antifeixista. En 1937 l'amenaça anticlerical va desaparéixer gairebé del tot.
El libro Revolución y Guerra a Gandia (1936-1939), de Antonio Calzado y Bernat Martí. aporta nuevas revelaciones sobre un episodio turbio de nuestra historia contemporánea: las destrucciones ocasionadas en la Colegiata de Gandia durante los primeros meses de la Guerra Civil. Los autores, después de un minucioso estudio, llegan a la conclusión que fue la Comisión de Fomento e Iniciativas la que, en medio del clima anticlerical de las masas, ordenó la demolición de la Sede, pero que esta se paralizó posteriormente cuando ya se había derrocado el ábside del templo. Esto contrasta con la tesis que la destrucción fue consecuencia del incendio del 2 de agosto de 1936, o una segunda hipótesis, más cómoda para los partidarios de la República, que apunta que el bombardeo de febrero de 1937 fue el causante del destrozo. La tesis dominante durante el franquismo es la que culpa a una orden directa del Comité Ejecutivo Antifascista. En 1937 la amenaza anticlerical desapareció casi del todo.
